«També podria ser que fóra de nit, i el visitant tinguera interès a comprovar si és fonamentada o falsa la fama de frondosa vida nocturna que té la ciutat de València. La platja de la Malva-rosa és un bon llocper fer-ne la comprovació.
Flamingo
És recomanable realitzar la inspecció en una nit que no siga d’hivern, ni freda ni plujosa, i si pot ser entre dijous i diumenge. Satisfets els requisits anteriors, els entesos aconsellen també arribar a —o aguantar fins— les altes hores de la matinada, que per uns altres són ja les baixes hores de la nit. Sembla que hi ha locals i establiments on la verdadera animació i afluència comença a partir de la una, les dues o les tres, o encara més tard (o més d’hora, segons la perspectiva). Com que, en matèria de costums, hi ha ben poques novetats sota el cel i damunt de la terra, tampoc la nocturnitat contemporània dels valencians és un invent d’aquesta generació. Ja a finals del segle XV, els veïns de València sorprenien els forasters en aquest punt, com reflecteix el viatger alemany Hieronymus Münzer, que no amaga el seu astorament: «Els habitants de la ciutat, tant els homes com les dones, acostumen a passejar de nit pels carrers, on hi ha sempre tanta gentada que hom creuria trobar-se en una fira, però ho fan amb molt d’ordre perquè ningú no s’hi fica amb el proïsme. Mai no hauria cregut que existís tal espectacle, de no haver-lo vist, acompanyat pels meus compatriotes, els honrats mercaders de Ravensburg. Les botigues de queviures no les tanquen fins la mitjanit, i així hom pot comprar-hi allò que vulga a tothora.» La diferència fonamental respecte al temps del viatge del mercader alemany, és que ara els homes i les dones, a València, també acostumen a passejar de nit pels carrers, però més en cotxe que no caminant.
Més d’una vegada he pogut constatar que la intensitat del trànsit —en punts com el carrer de Colom, la Gran Via del Marquès del Túria o l’entrada a l’avinguda del Port—, a la una o a les dues de la nit, és tan forta com a les mateixes hores del dia. Els honrats burgesos de Ravensburg, ara mateix, tampoc no s’ho creuran si no ho veuen amb els seus ulls. Que això passe en un d’aquells indrets on la gent va només a fer vacances i a divertir-se, és natural. Que passe en poblacions on potser fa massa calor de dia, i la gent treballa poc, també és lògic. Però que passe a València, on la major part de l’any no fa gens de calor, on gandulejar està mal vist, i que no és precisament Eivissa, ja no té tan fàcil explicació. Potser és només una qüestió de grau: que la dissolució nocturna no siga cap exclusiva de València, sinó que ací siga únicament una mica més intensa i extensa. En tot cas, si la diferència és petita, es nota molt. Es nota en el trànsit de les dues de la matinada, quan la gent va d’un lloc a un altre buscant variació, o quan uns ixen de casa i uns altres ja hi tornen. I es nota, sobretot, en els carrers i barris on es concentra el moviment, alguns dels quals ja han estat assenyalats de passada, com el carrer de Cavallers i el barri del Carme, la Gran Via i plaça de Cànovas, la plaça del Xúquer, i ara la Malva-rosa.
No sé si l’eventual usuari d’aquest llibre és molt o poc afeccionat a les activitats noctàmbules no domèstiques i, si ho és, quina de les varietats possibles s’estima més. Jo no sóc particularment entès en la matèria, però els experts consultats per al cas —periodistes amics i coneguts, i altres pecadors nocturns habituals— m’asseguren que l’oferta de varietats és ampla i ben assortida, tant pel que fa a les preferències musicals com a les eròtiques o a les del consum de substàncies poc legals. Més o menys com en qualsevol altra ciutat gran d’Europa, tot s’ha de dir, i sense que això represente cap novetat històrica: la mala vida i la dolce vita sempre han estat preferentment nocturnes i sempre han intentat satisfer la varietat del gust. La novetat històrica, crec jo, no és la nocturnitat, ni la bona o la mala vida que s’hi pot fer. La novetat són les discoteques, que són un pur resultat dels progressos en la tècnica d’amplificar el so. A la ciutat de València, i als pobles i viles de la rodalia, aquests locals abunden d’una manera que a mi em sembla prodigiosa, però que deu ser normal.
Sense eixir de la Malva-rosa, hom pot visitar alguns models representatius d’aquesta mena d’institucions, que enguany es diuen Actv, Hipnosis o Vanessa, però que l’any que ve poden no existir, o dir-se d’una altra manera. Però si el visitant prefereix les músiques menys agressives i mecàniques, i si li agrada ballar sense convulsions, no està del tot perdut: pot acudir a Casablanca, en l’edifici d’un antic balneari de mar, on hi ha un gran saló de ball amb orquestra, amb una pista i taules al voltant, tal com ha de ser i com ha estat tota la vida. Si l’objectiu del turisme nocturn és simplement prolongar la conversa, o passar el temps a la fresca, també la Malva-rosa és una bona destinació, sobretot a l’estiu, en alguna de les velles cases amb jardí, com el Flamingo, on les palmeres i la il·luminació poden crear un efecte de pau subtropical».
València. Guia particular (1992)
Joan F. Mira
